...en tu balcón sus nidos a colgar
y, otra vez, con el ala a sus cristales
jugando llamaran;
pero aquellas que el vuelo refrenaban
tu hermosura y mi dicha al contemplar,
aquella que aprendieron nuestros nom,bres...
esas... ¡no volveran!
He començat amb un boci de un poema de Gustavo Adolfo Bécquer, insuperable; al menys es el que penso aquest embrumat matí de febrer enel que he començat a transitar desde el teclat del meu ordinador.
Crec que el poema s'ha materialitzat perqué ahir la meva estimada amiga Isa em va explicar una anécdota tendre i simpàtica alhora i com em remitia al tornar i anar de fa un s anys, les orenetes han tornat a picar al meu balcó... Merci
La poeta y su Perreta
He començat amb un vers
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario